La història dels connectors coaxials de RF és relativament curta; el connector UHF, introduït el 1930, va ser el primer d'aquest tipus. Durant la Segona Guerra Mundial, l'avenç de les comunicacions de radar, ràdio i microones va portar a la creació de sèries de connectors com N, C, BNC i TNC; en particular, el connector de tipus N va ser inventat per Paul Neill, mentre que el connector BNC va ser co-inventat per Paul Neill i Carl Concelman.
Els productes miniaturitzats com SMA, SMB i SMC van sorgir després de 1958. El 1964, els Estats Units van establir l'estàndard militar MIL-C-39012 ("Especificació general per a connectors coaxials de RF"), que va marcar l'inici d'una tendència cap a l'estandardització, la serialització i la compatibilitat universal a la indústria. La producció especialitzada de connectors coaxials de RF al meu país no va començar fins a la dècada de 1970.
El 1996, I-PEX va llançar "CABLINE® I", el primer connector micro-coaxial del món dissenyat per a la transmissió de senyal digital diferencial. El 2009, el model CABLINE®-VS de l'empresa va ser certificat com a connector estàndard per a l'estàndard VESA "16:9 Wide-format Notebook Panel with LED Backlight".
A mesura que evolucionen les tecnologies del sistema complet, els connectors coaxials de RF tendeixen a la miniaturització (i la microminiaturització), les freqüències més altes, la tecnologia de muntatge en superfície, la multifuncionalitat, l'alt rendiment i la manipulació d'alta potència. Aquests desenvolupaments tenen com a objectiu satisfer les demandes d'interconnectivitat d'alta freqüència, alta velocitat i alta densitat en sectors com les comunicacions 5G/6G, l'electrònica de l'automòbil i l'aeroespacial.