Les matèries primeres per als connectors consisteixen principalment en plàstics i metalls.
Materials plàstics:
PBT (tereftalat de polibutilè): utilitzat habitualment en productes de connector, ofereix resistència a les esquerdes, resistència a l'impacte, bones propietats elèctriques, resistència al desgast, un baix coeficient de fricció, qualitats autolubricants i resistència al petroli i als productes químics. Té una taxa de contracció del 0,6% al 3,0%, una resistència a la temperatura d'uns 230 graus i presenta una bona modelabilitat i retard de flama.
Niló (per exemple, niló 66, niló 6T): conegut per una bona tenacitat, autolubricació, resistència química i resistència al desgast. Nylon 6T ofereix una resistència superior en comparació amb Nylon 66 i és adequat per a connectors SMT.
ABS: presenta una bona resistència a l'impacte, resistència a l'oli i al desgast, facilitat d'emmotllament i rigidesa. Amb una resistència a la temperatura d'uns 100 graus, s'utilitza generalment per als components del connector auxiliar.
PC (policarbonat) i LCP (polímer de cristall líquid): aquests materials tenen un excel·lent aïllament elèctric i resistència a la calor, mantenint un rendiment elèctric estable a altes temperatures, juntament amb una bona resistència a la corrosió i estabilitat tèrmica.
Materials metàl·lics:
La selecció de materials metàl·lics es basa principalment en característiques com ara el límit elàstic, la resistència a la tracció, l'allargament, la duresa i la relació R/T. Aquests paràmetres són crucials per al disseny del connector i la selecció del material; concretament, quan es requereix la miniaturització, és especialment important triar materials amb un excel·lent rendiment de flexió.
La selecció del material depèn de l'aplicació específica del connector; per exemple, els connectors d'automòbils poden requerir una resistència a la temperatura superior, mentre que els connectors per a dispositius electrònics estàndard poden prioritzar la rendibilitat i la facilitat d'emmotllament.